Enric Sòria

"Arguments": una proposta de debat 






Les oportunitats de debatre idees al nostre país s'han acrescut considerablement gràcies a l'editorial Tàndem, que enceta una col·lecció d'assaig, «Arguments», dirigida per aquest incombustible optimista històric que és Gustau Muñoz amb dos llibres que es presten immillorablement a la discussió perquè la porten a dins, vivificant-los. Es tracta de El feminisme com a crítica, de Neus Campillo, professora de Filosofia de la Universitat de València, i de Nacionalisme, el primer llibre traduït al català del gran pensador anglo-rus Isaiah Berlin. Tots dos tenen més en comú del que a primera vista podria semblar, i assetgen una sèrie de qüestions que giren al voltant d'un nucli que darrerament s'ha revelat crucial: el problema de la «diversitat».
El feminisme com a crítica consta de tres textos de notable densitat teòrica i d'un pròleg que n'exposa els objectius: postular la necessitat d'una confluència entre teoria crítica i teoria feminista i la necessitat paral·lela d'una discussió teòrica que oriente l'acció feminista. El mateix llibre és un bon exemple del debat que reclama, ja que els textos que segueixen són tres avaluacions: del pensament il·lustrat, de les relacions entre el feminisme de la igualtat i el de la diferència (que ací és sotmés a una crítica profunda i molt raonable) i de la teoria crítica, tal com la desplegà l'escola de Frankfurt i els seus epígons.
En «Feminisme i les paradoxes de la Il·lustració», l'autora fa un recorregut pel discurs il·lustrat sobre les dones. Segons Campillo, e1 feminisme enllaça amb els ideals il·lustrats alhora que en mostra els límits i les paradoxes, la principal de les quals és que es tracta, alhora, d'un discurs universalista i excloent; a l'ensems alliberador i dominador (aquesta caracterització, per cert, s'assembla prou a la que proposava Lluís Aracil, en el ja llunyà 1982, en un gran article dedicat al racionalisme oligàrquic. No debades beuen tots dos en la cèlebre Dialèctica de la Il·lustració d'Adorno i Horkheimer). Els dos articles següents parteixen d'aquest punt. Campillo hi addueix que la constatació dels límits de la raó il·lustrada no ha de conduir a l'abandonament d'aquesta. No cal llançar el xiquet amb l'aigua bruta. Afirmar, com fa una part del «feminisme postmodern», que l'universalisme de la raó és un a priori masculí vol dir, a l'extrem, apostar per la irracionalitat com a criteri. Recuperar, des de posicions feministes, la vella dicotomia natura-dona/raó-home no és més que ressuscitar un mite prejudiciós que, en la pràctica, servia per explicar i sancionar, a posteriori, la forçada relegació de la dona a l'àmbit de la passivitat. I ací la funció no és separable del valor. Per molt que es pretenga positivar el valor de la dona en aquest mite, el mite no deixarà pas de ser-ho, ni el prejudici tampoc, i continuarà encobrint la veritable capacitat de raonar i actuar de les dones. Campillo fa bé, al meu parer, de preferir els arguments a la mitologia.
L'autora reconeix que el feminisme ha de ser tan variat com ho puga ser qualsevol acostament reflexiu al món humà. No hi ha cap posició que puga reclamar la raó absoluta. Només el diàleg entre tendències esdevindrà aclaridor.
Dins d'aquest diàleg, la seua proposta és tan clara com oportuna: com ja va dir Madame de Staël «les llums es critiquen amb més llums». El feminisme ha de buscar «l'articulació de raó i llibertat», ha de dur endavant un desplegament més complet, per més abastador i per més autocrític, de la Il·lustració.
Nacionalisme, d'Isaiah Berlin, està compost també per tres textos de diversa procedència. Un assaig dedicat a la qüestió, publicat en Under Corrent (1979; n'hi ha traducció castellana a Mèxic, 1983) i dues entrevistes. Segons Berlin, el nacionalisme es caracteritza bàsicament per quatre creences: la necessitat de pertànyer a una nació; la nació com a organisme viu; el valor d'allò nostre pel simple fet que és nostre, i la primacia absoluta de les exigències nacionals sobre qualsevol arbitri de caire suposadament superior. Les creences tercera i quarta, en particular, són les que fan del nacionalisme una ideologia tan inflamable i conflictiva. Berlin en veu l'origen en la humiliació patida pels alemanys davant França al final del segle XVII i al llarg del XVIII. Hi ha uns altres ingredients que ajuden a precipitar-ne el resultat, però el sentiment d'injustícia col·lectiva n'és el fonamental. Una volta consolidat com a discurs, la veloç extensió del nacionalisme per Europa prové de la pèrdua de seguretat que provoca la destrucció de les jerarquies i els ordres tradicionals de la vida social durant el confús i trepidant segle XIX. El nacionalisme pot vincular els ciutadans de les societats de masses quan les vinculacions preexistents (parentals, estamentals, religioses, etc.) s'han esvaït. El nacionalisme, com l'església, crea una comunitat simbòlica que compromet els fidels amb ferms llaços de lleialtat. D'altra banda, manipula amb habilitat idees que en principi no apuntaven en la seua direcció, com és el cas de la defensa de la diversitat cultural de Herder.
L'exposició, com sempre en Berlin, és brillant i reveladora. Comprovem una vegada més, que rere la modèstia d'aquest estudiós de les idees s'amaga un cabal de coneixements d'un rang extraordinari, manejat, a més, per una ment inusualment inquieta i penetrant. Ara bé, al meu modest parer, el seu relat sobre l'origen del nacionalisme exigeix almenys una correcció, ja que sobrevalora la resposta defensiva i populista dels preromàntics alemanys en la mesura que infravalora l'aparició aproximadament coetània del nacionalisme civilista i agressiu (perquè confon per sistema els interessos universals amb els de la nation) dels revolucionaris francesos, no menys preromàntics (hi ha una bona descripció del nacionalisme revolucionari en T. Todorov, Nouset les autres, 1989). És clar que les relacions del Romanticisme amb la Il·lustració (i la de tots dos amb el Liberalisme) són tan ambigües com els orígens mateixos del nacionalisme. Aquest punt més aviat reforçaria la tesi de Berlin sobre el trencament de l'ordre tradicional com a motor de les insurgents idees nacionalistes, però, en altres aspectes eixampla les bases del problema, el fa més complex.
Les entrevistes que tanquen el volum matisen adequadament la visió de Berlin sobre els moviments nacionalistes. Ens trobem, doncs, amb una tria coherent i valuosa. Amb tot, el llibre sap a poc. El lector pot arribar a copsar què és el nacionalisme per a Berlin, però no tant com el relaciona amb l'entramat de qüestions i discussions que conformen el ric pensament de l'autor. Berlin no és cap apòstol del relativisme cultural, com una lectura distreta del llibre podria induir a pensar. Troba que la diversitat és necessària per al desplegament de la cultura, però si es deté a examinar-la no és perquè li agrada, sinó perquè la diversitat és un fet. Ara bé, el centre problemàtic del seu pensament no és la tensió que aquest fet provoca, sinó (i és la major originalitat de Berlin) la que provoca el xoc entre valors universals generalment compartits i mútuament excloents, com els de llibertat i igualtat. A aquest centre se suma la crítica de les ideologies abstractes que esdevenen ogres filantròpics de les realitats concretes; una crítica aguda (i una mica parcial: el particularisme desbocat pot ser tan perillós com l'abstracció uniformadora) del racionalisme delirant, que segueix l'exemple del seu admirat Alexander Herzen i que es resol en una defensa de la particularitat humana que el du a proposar compromissos possibles entre els grans valors excloents. Berlin és un militant antiutòpic i alhora un pensador compromés amb el seu temps, i és dins d'eixa dialèctica antisimplista que s'entén la matisada avaluació berliniana del nacionalisme i també l'estima en què té a pensadors sovint denostats com Herder, Vico i Hamann, com a pioners d'una raó atenta a les diversitas reals del món humà.
Ací se'ns revela l'autèntica posició del nostre autor. Berlin és un defensor de la raó il·lustrada (veieu el pròleg de J. B. Díaz a El mago del Norte, 1997) i alhora un crític dur, perquè «va ser massa inconscient o indiferent a la naturalesa complexa de les societats». Ens trobem, doncs, amb un pensador que vol «criticar les llums amb més llums»; que intenta corregir les idees repensant-les; que busca una nova articulació -provisional, dinàmica i concreta- de la raó i 1a llibertat. En tot cas, els textos que aquest llibre aplega són importants i haurien d'incitar a una elevació del debat sobre el nacionalismet ara i ací. Cal estar, a més, d'enhorabona per poder llegir Berlin en català i en una traducció tan elegant, clara i intel·ligent, tan berliniana en suma, com la que ens ofereix Mila Garrido: un encomiable encert.